Courtney Banghart: com puc recuperar la motivació després d'una derrota?

Hola, coach:

El futbol m'apassiona. M'encanta, sé jugar-hi bé i tinc un equip amb els meus millors amics. Després de guanyar el campionat estatal d'instituts durant dos anys seguits, l'any passat vam perdre als playoffs. No m'agrada gens perdre i encara no ho he superat. Ara em preocupa la propera temporada, quan hi tornem. Els nostres tres millors jugadors s'han graduat, i els més petits que entren no són gaire bons. A més, aquest és el meu últim any d'institut, així que no tindré cap altra oportunitat d'aconseguir-ho. No tinc clar que sigui prou bo per entrar en un equip a la universitat, així que m'agradaria marxar sentint-me orgullós. Com puc superar la decepció de l'última temporada?

Obsessionat amb la derrota
Jugador de futbol de 17 anys

Ja ho sé, no és fàcil assumir una derrota. Però jo prefereixo perdre que deixar de jugar.

Com a jugadora i com a entrenadora, he hagut d'enfrontar-me amb moltes derrotes. L'any 2015, a Princeton, vam entrar a la posttemporada amb la millor classificació de la història de l'NCAA per a un equip de l'Ivy League. A més, érem l'únic equip, tant masculí com femení, que no havia perdut mai a la Primera Divisió de bàsquet.

Vam perdre a la segona ronda, davant de més de 18.000 persones. Va ser molt frustrant.

Després, als vestidors, vaig dir a les jugadores: "Entenc que estigueu decebudes. Jo també ho estic. Però això no vol dir que hàgim fracassat, sinó que ens hem esforçat al màxim".

D'acord, has perdut. Pots esforçar-te al màxim i, tot i així, perdre. Però deixem les coses clares: no ets un fracassat. Només pot guanyar un equip, però n'hi ha molts que ho donen tot. I, si ho dones tot, ja ets un guanyador.

Et recomano que converteixis aquesta por a la derrota en por a perdre una oportunitat. És un canvi d'actitud que vaig aprendre quan anava a l'institut. Era campiona de tennis al meu estat, però, a l'hora de defensar el meu títol, em vaig trobar amb una autèntica crac i sabia que no tenia gaires probabilitats de guanyar-la. Però també sabia que, si tenia por de perdre, era com si ja m'hagués rendit, i no estava disposada a fer-ho.

Així que em vaig preparar mentalment i em vaig esforçar al màxim, esperant que ella tingués un mal dia i jo un de bo. Bé, doncs va resultar que no. Vaig perdre. Però jugar davant d'una multitud amb una oponent d'aquell nivell i perdre va ser millor que no pas haver-me penedit per sempre de no haver-ho provat. I saps què? L'any següent vaig tornar i vaig guanyar el campionat (la crac s'havia graduat).

Una altra cosa que em va ajudar a convertir aquella derrota en una victòria va ser viure el moment, permetre'm sentir dolor i després deixar-lo anar. Això de mirar enrere es fa quan t'has retirat, no quan t'estàs esforçant. Les meves jugadores, jo i els atletes en general ens esforcem sempre. No ens rendim mai i sempre perseguim un objectiu.

A Twitter, faig servir molt sovint l'etiqueta #inpursuit. És el meu lema. Això no vol dir que busqui una nova victòria, sinó que busco una nova oportunitat. I he descobert que, com més t'esforcis, més oportunitats se't presenten.

Veig que tens una gran oportunitat davant teu: un any de recuperació. La supervivència i l'evolució consisteixen a adaptar-se. Així ho va dir Darwin i m'encanta. És la meva filosofia de vida. Si tinc un any de recuperació davant meu, no penso que serà un desastre, sinó que em pregunto com em puc adaptar.

D'acord, els jugadors del teu equip aquesta temporada no són tan bons. Són coses que passen. Com t'adaptaràs a aquesta circumstància? Si l'equip el formen principalment jugadors joves, podries ser un líder per a ells. Inspira'ls per jugar al màxim. Sempre m'ha fascinat l'aspecte mental de l'esport. De fet, vaig estudiar neurociència a la universitat. Segurament ja has intuït que, quan et sents segur, jugues millor i aprens més ràpid, així que tenir una bona confiança en tu mateix és un bon punt de partida.

Quan jugava en un equip, ajudava les meves companyes a sentir-se segures de moltes maneres diferents: els feia xocar les mans, els deia que havien jugat molt bé, m'oferia a portar-les a casa amb cotxe i, durant el camí, xerràvem sobre el que havia anat bé. Aquests petits detalls donen molta confiança a les persones per superar els límits que potser elles mateixes s'imposen. A més, aquest tipus de relacions és el que t'aporta satisfacció a llarg termini, no guanyar o perdre un partit.

També dius que aquesta és la teva última oportunitat, però tu ets l'únic que es posa aquests límits. El 2000, quan em van oferir la meva primera feina com a entrenadora de tennis i bàsquet, no m'ho vaig prendre gaire seriosament. Ara fa 20 anys que em dedico a això i soc la mar de feliç. Bé, potser serà l'últim any que portaràs la samarreta de l'institut, però no serà el final de la teva carrera esportiva si tu no vols. Tu ets l'únic que pot decidir quan i com vols que s'acabi.

Coach Banghart