Consulta el teu coach: com posar límits als pares

Hola, coach,

El meu pare jugava a futbol fins que es va lesionar a la universitat. La meva mare va créixer jugant a tennis i l'hauria convertit en la seva carrera si hagués tingut l'oportunitat. Ara que he entrat en l'equip d'atletisme de la universitat, em pressionen constantment perquè ho faci millor, com si pogués fer realitat els seus somnis frustrats. Em vaig enamorar de l'atletisme perquè semblava fet per a mi, però ara sento que ho faig per ells. Com puc reprendre el control del meu esport i deixar de sentir les seves veus per tornar a gaudir del running?

La pressió deteriora la motivació esportiva
Velocista de 17 anys

Potser ara no ho sembla, però ja estàs a mig camí.

Jo també vaig sentir certa pressió quan vaig començar a fer running a la Universitat de Texas, a Austin (EUA). L'entrenador en cap va reclutar nous corredors basant-se principalment en les nostres estadístiques. Quan ens vam reunir amb ell per primera vegada, ens va fer preguntes sobre nosaltres i la nostra experiència com a runners. A mesura que avançava, em vaig adonar que estava cada vegada més decebut amb el nostre nivell d'experiència. Ja portava unes expectatives preconcebudes i no érem el que ell esperava. Estava furiós, podia veure-ho en els seus ulls, i aquesta sensació és terrible.

Amb el temps, vaig entendre que l'entrenador estava sotmès a molta pressió per construir un equip guanyador i ens transmetia aquesta pressió a nosaltres. Conèixer la seva situació em va ajudar a separar la seva ansietat de la meva i em va permetre parlar amb ell amb empatia i no amb ràbia. Aviat vam fer algunes proves contra rellotge i vaig poder demostrar-li del que era capaç. Vaig sentir una satisfacció especial quan vaig demostrar-li que les seves expectatives eren errònies, però no podria haver-ho fet sense arribar a entendre la seva perspectiva.

Per això, et dic que ja estàs a mig camí. T'has esforçat per entendre per què els teus pares actuen així. Com bé has dit, intenten viure els seus somnis a través de tu, i saps que no es tracta del teu rendiment, sinó dels seus propis remordiments. Entendre això et dona avantatge a l'hora de superar aquesta situació. T'explicaré una altra anècdota que et podria ajudar...

Quan vaig començar amb l'atletisme, als anys 80, el running estava canviant molt al meu país natal, Kenya. La gent començava a veure l'esport com una oportunitat per aconseguir una feina, obtenir una beca i fins i tot per anar als Estats Units. Vaig començar a veure com les parelles i els familiars dels corredors els veien com una font d'ingressos. Esperaven el seu rendiment, i no precisament en termes esportius, sinó econòmics. Exercir aquesta pressió sobre un atleta és com fer que carregui amb un pes físic i segurament no podrà mantenir el ritme.

Els familiars solen pensar que exercir pressió els ajudarà a aconseguir el seu objectiu, sigui quin sigui. O que només és qüestió d'esforçar-se una mica més el dia de la carrera. No sempre són capaços de veure que el veritable esforç està en les hores i hores d'entrenament i preparació, i que la motivació més poderosa ve de dins.

Has dit que els teus pares eren atletes, però sembla que ja s'han oblidat de l'esforç diari, el sacrifici i la lluita lligats a qualsevol esport. Crec que hauries de convidar els teus pares als entrenaments. Que et vegin escalfar, estirar i córrer sense parar, així veuran com treballes el ritme, la postura i la resistència mental. Quan s'adonin del que realment suposa el teu esport, potser començaran a entendre el teu esforç diari i podran de deixar de banda la seva ansietat i donar-te ànims.

De vegades, la resposta no és desconnectar de la teva família, sinó fer-la partícip perquè entengui el procés i la teva passió.

Si això no redueix la pressió que et posen a sobre, hauràs de parlar amb ells. Fes-los saber que els seus comentaris et distreuen en lloc de motivar-te. Explica'ls que t'encanta el teu esport, com a ells els encantava el seu. Cal valor per fer-ho, però val la pena.

Si els teus pares estiguessin aquí amb mi ara mateix, els diria que tenen molta sort de tenir una filla com tu que realment sent passió pel seu esport. També els diria que la teva passió pel running és una cosa que cal protegir, apreciar i defensar. En cap cas s'ha de pressionar fins al límit. A més, els explicaria que el que fan no els porta enlloc i que han de deixar-te respirar per avançar.

M'agradaria recordar-vos que tots tres voleu el mateix. Tant tu com els teus pares voleu alliberar el teu potencial al màxim. Si pots ajudar-los a entendre que el camí es basa en el suport i no en la pressió, no tinc cap dubte que aprendràs a gaudir de nou del running. I els teus pares també en gaudiran més des d'una distància sana.

Entrenador Sang