A la recerca de l'adrenalina: Leonora Manzano vivia al límit fins que va descobrir el running

No tothom està preparat per córrer a la Ciutat de Mèxic. En primer lloc, hi ha una altitud considerable: més de 2.000 metres sobre el nivell del mar. També s'ha de tenir en compte la calor, la pol·lució, el trànsit i els 22 milions de persones entre les quals t'has de moure. Per això la corredora local Leonora Manzano de vegades prefereix córrer pels camins d'algun dels parcs nacionals que envolten la ciutat en comptes d'anar pels carrers abarrotats. La seva escapada preferida és al Nevado de Toluca, un parc nacional sobre un volcà extint fa molt de temps, situat a tres hores de la capital mexicana. Allà va descobrir per primer cop la seva passió pel running. Actualment, Leonora encara ve aquí per entrenar-se sempre que en té l'oportunitat.

A primera hora d'un matí assolellat, envoltats per la vegetació exuberant del parc, seguim Leonora durant un circuit per preguntar-li quin impacte ha causat el running a la seva vida adulta.

Quan tenia 20 anys estudiava a la universitat amb una beca i havia de treure bones notes. Llavors, per combatre l'estrès sortia molt de festa i bevia molt. Aquest estil de vida passa factura al teu cos. El primer avís va ser una úlcera i el vaig ignorar. Poc després vaig patir una paràlisi facial molt dolorosa. Vaig visitar molts metges fins que vaig trobar Juan García, que practicava l'acupuntura. Em va dir que havia de fer canvis en la meva vida i em va convidar a sortir a córrer amb el seu equip. Jo li donava excuses fins que un dia, després d'una sessió, li vaig dir "te'n dec una". Em va trucar un parell de dies després i em va dir: "Recordes que me'n devies una?". Em va demanar que l'endemà l'acompanyés amb el seu equip [de runners] al Nevado de Toluca. Això va canviar la meva vida.

Córrer m'ha ajudat a valorar les meves relacions personals, perquè sé que tinc un temps limitat per passar amb la família. Per això intento estar completament present quan estem junts. Quan estic amb els meus petits no existeixen ni el telèfon, ni l'entrenament, ni res. Els hi dedico tota la meva atenció. Córrer m'ha ensenyat la disciplina i l'alegria de centrar-se en el present. A nivell més personal, ha estat molt positiu no haver de necessitar l'adrenalina de les festes i l'alcohol, perquè la trobes d'una altra manera (sense els inconvenients respectius). A més, la connexió que estableixes amb la natura a través de l'entrenament no té preu.

No puc dir que prefereixo una a l'altra, ambdues són especials i importants a la seva manera. En l'àmbit tècnic, córrer per camins et fa desenvolupar la resistència i la força, però saber com córrer sobre l'asfalt és important perquè, al cap i a la fi, la majoria de les competicions seran en un entorn urbà.

Les vistes que et trobes quan corres per camins són fantàstiques, però recordo un dia a la Sierra Gorda a Querétaro que corria a la vora d'un riu que queia per un penya-segat i aquell so era al·lucinant. Em vaig quedar molt sorpresa perquè no podia creure el que em passava: podia escoltar l'eco del riu a mesura que em movia pel seu costat. La natura és preciosa, però arribar a conèixer la teva ciutat corrent en ziga-zaga a través dels seus carrers també és molt especial. M'agrada veure com els venedors ambulants preparen les seves paradetes i, quan ja estem de tornada, veig com estan atrafegats atenent els clients que s'afanyen cap a l'oficina. Veus l'evolució d'una ciutat que torna a néixer cada matí.

Hi ha dies que dius: "Avui no tinc ganes d'aixecar-me, però he quedat amb un amic". T'asseguro que pots faltar a qualsevol altre compromís, però que mai et perdràs una sessió d'entrenament. Quan et compromets a trobar-te a les sis del matí és un pacte sagrat, més que qualsevol feina, i no pots fallar. Quan corres amb algú comparteixes parts de tu mateixa i de la teva vida, i és especial perquè fas allò que més t'agrada amb algú que sent el mateix. De vegades acabes compartint més amb aquestes persones que amb la teva pròpia família.