Avantpassats: el jugador de criquet de Nova York que ret homenatge al seu passat caribeny

Des que va agafar un bat de criquet per primera vegada, Derick Narine ja no va parar. Quan era adolescent, ja representava el seu país, Guyana. Després de mudar-se a Nova York i començar l'institut, va portar el seu equip a un campionat de criquet per primera vegada. Tot i això, la passió de Derick per aquest esport va més enllà de les victòries. El criquet forma part de la seva família i, quan colpeja amb el bat, sent que representa tots els avantpassats que han fet el mateix durant generacions.

Al camp de criquet del Baisley Pond Park, que es troba al barri de Jamaica, al districte de Queens (Nova York), Derick ens explica quines són les diferències culturals entre Nova York i Guyana a l'hora de jugar a criquet i que, malgrat això, l'esport sempre uneix les persones.

Els meus avantpassats, que eren esclaus de l'Índia, van arribar a Guyana per treballar a la indústria sucrera. Els orígens del criquet es remunten a l'Índia i a Anglaterra. Així que, si vas a algun dels dos països, has de saber jugar-hi o tenir-ne nocions. Quan els meus avantpassats van arribar a Guyana, el joc va passar de generació en generació. Si saps com agafar un bat, et porten al parc i t'ensenyen a jugar. Primer, comences jugant en l'àmbit local i després et seleccionen per representar un districte. Vaig jugar i em van seleccionar per representar Guyana quan tenia 16 anys.

Estava emocionat per tot el que havia vist a la televisió i a les pel·lícules. Quan vaig arribar allí, tot era completament diferent, especialment a Queens. Pensava que viuríem a una casa amb un jardí preciós, però la realitat no va ser així. Res era com m'havia imaginat.

Mai m'havia plantejat jugar a criquet perquè als Estats Units mai havia sentit parlar-ne d'aquest esport. Quan vaig començar a l'institut John Adams, un dels meus companys, que era el meu veí a Guyana, em va dir que hi havia un equip de criquet. Vaig jugar un partit i l'entrenador em va fer capità. Vam jugar i, per primera vegada, el meu institut va guanyar el campionat.

Tot depèn dels teus adversaris. Per exemple, si aquestes persones són de l'Índia, potser no diuen gairebé res i si ho fan no entenc el que diuen. Els meus avantpassats són de l'Índia, però jo no parlo el seu idioma i no entenc res. Quan els oponents són els jamaicans, t'empipen. Et diuen de tot, però ho fan de manera que no els pugui sentir l'àrbitre, d'aquesta manera no els penalitzen. No ens ho prenem seriosament perquè els podem dir el mateix. No obstant això, de vegades t'afecta quan estàs defenent i vols bloquejar la pilota perquè els del teu equip puguin colpejar-la.

Juguem per tot arreu. Els camps de Kissena, que es troben al barri de Flushing, al districte de Queens (Nova York), són els pitjors. Hi ha molts forats allà on colpeges i també un gran estany. Així que, si qui té el bat perd la pilota, cau a l'aigua i has d'agafar un bastó per treure-la, i quan la treus està mullada i fa pudor.

Després del partit, l'equip contrari s'apropa, et felicita i comenta: "Ben jugat. Tens Facebook o Instagram? Vull que parlem i em donis alguns consells sobre com fer això". En els partits importants, tothom mostra el seu suport. El criquet uneix a moltes persones i, malgrat tot el que està passant, la gent continua jugant.