Algú vol jugar a tennis?

A l'illa Lewis i Harris, a les Hèbrides Exteriors, situades a la costa oest d'Escòcia, hi viuen aproximadament 20.000 habitants amb una gran força, que queden superats en nombre per les 50.000 ovelles, encara més fortes, amb les quals coexisteixen. A Harris, la part sud de l'illa, tots plegats elaboren el seu producte més famós: el teixit harris fet a mà. El teixit comunitari està molt unit (literalment).

Si tanques els ulls, pots sentir com trenquen les ones, com bela una coral d'ovelles des dels turons coberts de bruc i també els locals celebrant que s'ha marcat un punt de partit. Sorprenentment, aquesta extensió ancestral i desolada és el rerefons de la pista de tennis de Bunabhainneadar (que es pronunciaria "bunabenadar"), la més remota de la Gran Bretanya, potser inclús de tot el món. Per a aquesta comunitat aïllada on el distanciament social és una realitat quotidiana, la pista s'ha convertit en un recurs vital.

Sovint la pista atura el trànsit (quan n'hi ha) i ara, per exemple, podem veure una parella de turistes que surt del seu cotxe de lloguer per fer-ne fotografies. "Que us passa?" riu Mike Briggs, de 65 anys, mentre saluda des de la pista de gespa artificial. "No heu vist mai una pista de tennis?".

Fa temps, Mike i Peggy eren només uns turistes que passaven els estius a l'illa, a una casa de camp llogada al cim del turó. Però quan el 1992 els propietaris van dir-los que venien la casa, els Briggs van decidir-se ràpidament a comprar-la i van traslladar-se des del sud d'Anglaterra per viure-hi permanentment.

Harris està situat tan al nord com Juneau, la capital d'Alaska, i, encara que els estius aquí són ideals i atreuen molts visitants, els hiverns són crus i solitaris, amb molt poca llum i tempestes fortes que venen des de la part nord de l'oceà Atlàntic.

Quan es van registrar a la consulta del metge local, els van dir que la majoria dels forans duraven un màxim de dos anys. Però els Briggs no són com la majoria dels forans. "L'única cosa que trobàvem a faltar era el club de tennis on jugàvem i on Mike entrenava els més petits", explica Peggy. Per això van decidir construir-ne un per a la comunitat.

Quan la parella va arribar, els veïns més petits utilitzaven una xarxa de pescar lligada sobre la carretera per passar-se la pilota d'un costat a l'altre, i l'havien de treure cada vegada que passava un tractor. "Vam pensar que una pista de tennis seria beneficiosa per a la comunitat", explica Peggy. Però no s'imaginaven que ho seria tant.

Però com a forà, s'ha de ser prudent amb la gent local. Van repartir qüestionaris i van consultar respectuosament els habitants. La resposta va ser inequívoca: construïu la pista dels vostres somnis, i nosaltres hi jugarem. Comprar el terreny va ser la part fàcil. "Afortunadament, el propietari de la finca North Harris, Jonathan Bulmer, ens va recolzar i ens la va vendre per una lliura", explica Mike.

"No és una pista de tennis qualsevol. Els seus fonaments estan fets literalment amb roca de Harris i tots a l'illa sabem el repte que això comporta", diu Andrew Morrison, propietari del Harris Hotel. Aconseguir 62.000 £ (uns 70.000 €) per construir la pista i un pavelló de fusta acollidor per guarir-se els dies de mal temps va suposar molta feina. Va costar quatre anys de fer campanya, demanar subvencions i escriure moltíssimes cartes a jugadors professionals i a aficionats famosos de tot el món per demanar-los si volien ser membres vitalicis de l'Outer Hebrides Tennis Club pagant 50 £ (57 €). "Això va ser quan no teníem correu electrònic i el fax era massa aparatós", explica Mike. "Per això vam escriure cartes. Unes 500".

Va funcionar. Van arribar moltíssimes sol·licituds per fer-se soci. Fins i tot la llegenda del tennis Bunny Austin ens va enviar 5 £ (5,7 €) des d'Austràlia. "Crec que els semblava divertit tot el romanticisme de la història", afirma Peggy.

"Mai havia jugat a tennis, però des que van obrir la pista hi jugo regularment", diu John Macleod, un granger que va créixer a l'illa. Els Briggs han ensenyat a jugar a molts joves residents i n'hi ha molts que encara juguen avui en dia, inclosos els Morrisons, la família que ha regentat el Harris Hotel a Tarbert durant més de 100 anys. "Crec que no practicaria aquest esport si visqués a un altre lloc, però és meravellós jugar en aquest entorn", afirma Andrew.

Però aquesta pista va més enllà del tennis. "Les instal·lacions s'utilitzen de moltes més maneres que mai ens podíem haver imaginat", diu Mike, que, a més de ser entrenador de tennis federat, és professor de Hatha ioga. Peggy, per la seva banda, és entrenadora personal i instructora de pilates, especialitzada a millorar la mobilitat de la gent gran. Sempre que poden, els dos dirigeixen classes en aquest gimnàs a l'aire lliure que dona al mar. L'aire fresc i les vistes impressionants estimulen la ment i l'ànima tant com el cos. "Veure un grup d'estores de colors i cames enlairades amb aquest paisatge de rerefons és una imatge preciosa", afirma Peggy.

Els turistes venen d'arreu del món per la curiositat de la pista, però els habitants de l'illa venen per la importància de formar part d'una comunitat. "S'ha convertit en tota una atracció", diu Mike. "Però el més important és que la gent vulgui fer un viatge d'una hora des de l'altra punta de l'illa un dia de pluja per venir a una classe", afegeix Peggy.