Tirs a cistella: et presentem el nou cineasta del bàsquet urbà de París.

El bàsquet és un joc global, però a les pistes públiques a l'aire lliure de les ciutats de tot el món, el llenguatge del bàsquet 3x3 és molt local. París té el seu propi estil de joc exuberant i això és exactament el que el cineasta de 23 anys, Lamine Conté (conegut com Mister Pvris) es va proposar mostrar quan va començar a documentar l'escena de la seva ciutat natal. Lamine filma des de les grades o mentre ell mateix juga a la pista, i es mou pels partits improvisats de tot París mentre grava moments íntims i autèntics. Les seves filmacions capturen els sons, l'energia i l'estil de joc del bàsquet de París, i són un retrat sense filtres d'una comunitat esportiva a nivell de carrer.

Lamine seu amb els peus sobre un banc en un descans entre jocs a les pistes Stalingrad al districte 19 de París. La nostra conversa es veu interrompuda regularment per jugadors i gent que passa que s'aturen per saludar-lo. Després de parlar amb nosaltres torna a posar-se en marxa cap a un altre partit.

Abans solia jugar exclusivament a futbol. Encara que a l'escola la majoria dels meus amics jugaven a bàsquet, jo sempre preferia el futbol perquè pensava que el bàsquet era només per a persones altes i aleshores jo encara era molt baixet. No vaig començar a jugar fins que vaig fer 14 anys, i de llavors ençà no he pogut deixar-ho mai. Vaig començar tard i també vaig madurar tard. No només vaig ser l'últim a entrar a l'equip, també vaig trigar una eternitat a aprendre a jugar. No vaig trobar un entrenador que apostés per mi fins que no vaig fer 16 anys. Mohammed, un antic jugador em va fer de mentor, cosa que no és fàcil quan ets tan gran i tan negat com jo. Però devia veure alguna cosa en la meva motivació i determinació. Aquell va ser l'estiu quan va canviar tot per a mi. Vaig aconseguir ser prou bo per provar sort i viatjar als Estats Units per participar en campaments d'estiu i en l'AAU Basketball (associació atlètica amateur).

Soc un jugador més aviat ofensiu. M'agrada fer de tot: tirs de distància mitja, de 3 punts, penetració... No soc un jugador molt defensiu, sobre la pista soc tot acció.

Volia enregistrar la naturalesa competitiva del bàsquet de l'escena de les pistes de París. Tot va començar quan vaig pujar un vídeo on feia una esmaixada i em ficava amb el meu oponent mentre corria per la pista. El vídeo es va fer viral a Twitter i el meu projecte es va convertir en una realitat instantàniament. No estic gaire ficat a les xarxes socials però vaig haver de dissenyar el meu perfil per a totes en pocs dies: des de crear un logotip, passant pel nom o triar les opcions editorials. Vaig decidir que sempre que pogués posaria un micròfon als jugadors, per fer el joc més emocionant. Ara tinc l'objectiu de jugar al màxim però és encara més important per a mi ajudar a documentar el joc amb la mateixa emoció amb la qual el jugo. Quan soc a la pista hi aporto la meva energia i també em fico amb tothom quan miro com juguen. Si hi ha una cosa que he après jugant a bàsquet als Estats Units és que has d'aconseguir sempre que la gent estigui entretinguda.

Enhorabona a Hamadoun Sidibé per crear el millor torneig de bàsquet del món. El Quai 54 és un motiu d'orgull per a tots els jugadors de la ciutat. El nivell és increïble, l'ambient és fantàstic i tothom n'és conscient. Jo conec els organitzadors, Hamadoun és bona gent, encara que creu que no tinc una bona mà dreta. És una mica bocamoll. Jo jugaré algun dia en aquest torneig. Representa l'esperit de joc de la manera que ens agrada a París: és energètic en tot moment, divertit i el públic és meravellós.