Trencant estereotips: la jugadora de rugbi mexicana que supera les expectatives

Imagina't algú que juga al rugbi. Segur que la primera imatge que et ve al cap no és la d'una noia jove. María Pruijn vol canviar això. Amb 22 anys, aquesta fotògrafa i fisioterapeuta en pràctiques de Ciutat de Mèxic vol acabar amb els estereotips i combatre el sexisme del dia a dia. La reacció de sorpresa de tothom impulsa encara més l'objectiu de María de demostrar-li al món que totes les dones, independentment del seu físic, poden fer-se un lloc en l'esport.

Ens trobem amb María al camp de terra del seu equip després d'una sessió d'entrenament amb pluja. Mentre guarda l'equipament, ens explica com aquest esport li ha permès entendre quina és la seva funció al món i descobrir qui és.

La reacció més típica és la de sorpresa, però no sempre és negativa. És una cosa així com: "Ai! A penes coneixia aquest esport i ni m'imaginava que les dones hi jugaven". Soc afortunada de tenir uns pares que m'han fet costat des que vaig començar. Conec altres noies que no han tingut suport, ja que els seus pares els diuen que és un esport d'homes.

Hi ha una cosa de la qual me n'he adonat: tothom creu que la meva constitució corporal no és apta per jugar a rugbi, que em faran miques al camp. La veritat és que, quan comences a jugar, descobreixes que cap mena de cos és un impediment per jugar. Si t'entrenes estratègicament i amb molt d'esforç, pots jugar, pràcticament, en qualsevol posició.

Soc mig d'obertura. Al rugbi, hi ha 15 jugadors per equip: vuit davanters i set defenses. Els defenses són els que més corren, esquiven la resta de jugadors i passen la pilota. Els davanters tenen més corpulència i la majoria plaquen altres jugadors. La meva posició fa d'enllaç entre aquestes dues parts de l'equip.

El vaig descobrir l'any 2009 quan vaig veure al cinema la pel·lícula Invictus [que mostra l'impacte del campionat mundial de Rugbi a Sud-àfrica en l'època postsegregació]. Potser sembla un clixé, però mentre la mirava, em deia a mi mateixa: "Vull jugar-hi". Com que a la pel·lícula els jugadors eren homes, vaig pensar que no era un esport per a dones. Uns anys després, vaig començar l'institut i el rugbi s'oferia com un esport optatiu. M'hi vaig apuntar i vaig fer una amiga que em va dir que coneixia una persona especialista fora de l'institut que volia formar un equip femení per representar Ciutat de Mèxic.

N'hem tingut d'altres, però ara és aquí on ens entrenem. No és el millor perquè no és un camp dissenyat específicament per a rugbi. No té gespa i no hi ha vestuaris per deixar les motxilles i l'equipament. Tot i això, és el més barat que hem trobat i ens hi podem entrenar cada dia. També és una zona segura amb bones connexions de transport. Com que som un equip femení, és essencial sentir-nos protegides quan marxem i no haver de caminar gaire per la foscor fins a arribar al metro. Pel que fa a la pluja, ens agrada ser positives. Jugar un partit amb bon temps i amb gespa al camp, per a nosaltres és una mena de regal, ja que ens entrenem en condicions poc ideals.

M'empodera el fet de sentir-me capaç, de saber que puc córrer tan de pressa que ningú m'atraparà ni m'empentarà i que puc placar algú amb força. Adonar-me'n de què soc capaç físicament m'ha fet guanyar més seguretat per assolir objectius en altres àmbits. Sempre he estat molt primeta i poder dir de sobte "Puc placar tothom sense que em plaquin a mi" o "Puc amb tot i res em farà rendir-me" és força gratificant.

En molts aspectes, sobretot perquè és un esport d'equip. Sempre penso: "Puc millorar molt més, però no paga la pena si no beneficia el meu equip". He après a adoptar aquesta actitud a la meva vida. Vull ser bona persona i ser útil per al món, no perquè em felicitin per ser-ho. Al rugbi, sense una mentalitat d'equip, no es pot aconseguir res.