Futbol urbà i espectacle: l'entrenament d'un jugador de Ciutat de Mèxic

No hi ha una manera equivocada de descobrir la passió per l'esport. Alan Landeros, un estudiant de 20 anys de Ciutat de Mèxic, es va trobar amb el futbol urbà mentre navegava per Internet i li va impressionar l'estil creatiu dels jugadors. En comparació amb el futbol estàndard, el futbol urbà té puntuacions més altes, amb camps més petits i sovint tancats. El joc se centra en el control de la pilota, l'habilitat individual i el pensament ràpid. Els jugadors com Alan es passen hores desenvolupant una sèrie de trucs que, quan es combinen, es converteixen en un espectacle que exhibeixen en enfrontaments amb altres jugadors locals. Per a Alan, és més una forma d'expressió que un joc.

El trobem al seu camp local al Parc Axomiatla, on entrena per perfeccionar el seu repertori espectacular. Durant una pausa breu, l'Alan ens parla sobre la seva comunitat de futbol urbà local i com el futbol l'ajuda a canalitzar la seva creativitat.

Quan era jove, jugava al carrer amb els meus veïns, normalment jocs de nens petits com ara fet i amagar o empaitar-se. Però quan em vaig fer més gran em passava el dia veient vídeos a Internet i així vaig conèixer el futbol urbà quan tenia 16 anys. No coneixia ningú interessat en aquest futbol per practicar-lo amb mi, però no era un problema perquè és un esport que pots practicar tot sol, almenys els trucs i les combinacions. Vaig començar imitant els trucs i les transicions de les combinacions dels jugadors famosos que veia a Internet, fins que vaig ser capaç de crear el meu propi estil.

L'estil de cada jugador de futbol urbà és diferent. Tots som amics, però hi ha rivalitat de debò quan entrenem junts o competim. Quan em vaig ficar al futbol urbà tenia una mica de por perquè no sabia si la comunitat m'acceptaria. Abans de conèixer els jugadors locals els admirava i encara els admiro. Ara soc part d'un equip més gran i també he creat el meu propi equip amb un amic.

És un barri tranquil i em sento segur quan camino per aquí. No tinc una sensació de perill quan estic a l'aire lliure. L'altitud en aquesta part de la ciutat és molt més alta que al centre, i per això fa una mica més de fred. Per arribar fins aquí has de pujar costa amunt però crec que és una part més de l'entrenament.

El futbol urbà m'ha fet explorar més la meva creativitat. Per exemple, quan invento una combinació, deixo que els moviments flueixin entre cada truc i això diu molt de la meva personalitat. A vegades provo variacions dels trucs que ja domino per crear una cosa completament nova. Per això diria que soc un conformista no-conformista, no em quedo amb la primera idea que em ve al cap.

Jo solia ser molt tímid i, quan vaig començar a entrenar, em feia vergonya fer-ho a un parc o a un espai públic perquè la gent s'aturava i em mirava, i això em posava nerviós. Ara ja no em passa i puc entrenar dues o tres hores a qualsevol lloc. A vegades gravo les meves combinacions al centre històric de la ciutat, com ara al Monument a la Revolució, per on passa molta gent. Si m'hi trobo un grup de gent gran, ho aprofito per al vídeo.

Em venen idees noves en qualsevol moment del dia, a vegades tan sols veient els meus vídeos vells, però si es tracta d'un truc difícil, prefereixo esperar i practicar-lo quan estic entrenant. He tingut algun accident quan he provat coses noves que encara no tenia gaire clares. Una vegada em vaig fer una lesió tan greu al genoll que no vaig poder entrenar durant quatre mesos. Quan vaig tornar a entrenar em vaig adonar que tenia por de provar coses noves perquè no em volia arriscar a lesionar-me. Però això era encara pitjor perquè em vaig estancar i vaig començar a desmotivar-me. Ara estudio molt els moviments però finalment he d'acceptar el risc i provar-lo. Si caic, no passa res. No vull quedar-me estancat.