Consulta el teu coach: no he entrat a l'equip de l'institut. I ara, què faig?

Hola, coach,

Sempre he estat el millor jugador de la pista. I quan dic "de la pista" vull dir de qualsevol pista. Sempre he dominat tots els partits, tant jugant al parc com competint a l'equip del meu institut anterior. O, almenys, fins que la meva família i jo ens vam mudar. A les proves per entrar a l'equip de bàsquet del meu institut nou, tothom era més ràpid, més fort o, senzillament, millor que jo. Em vaig sentir molt vulnerable i, evidentment, no vaig passar les proves. Em van oferir un lloc a l'equip júnior, però tinc por d'haver tocat sostre. Puc convertir-me en el millor encara que no jugui amb els millors?


De sobte només "normal"
Jugador de bàsquet de 16 anys

A mi em va passar exactament el mateix. QUIN HORROR. Com a tu, no em van deixar entrar en un equip al qual sabia que mereixia estar. Evidentment, això els ha passat a moltes persones. Aleshores, per què per a persones com tu i jo és tan difícil acceptar aquestes situacions?

Quan era petita, l'esport era el més important per a mi. La primera paraula que vaig dir no va ser "mama" ni "papa", sinó "pilota". T'ho dic de debò. Soc d'un poble petit de Nou Hampshire (EUA) on tothom feia tots els esports, perquè, si no, no podíem formar equips complets. Encara no havia arribat a casa de l'entrenament de futbol que ja estava tirant a cistella amb les canyelleres posades. També feia skateboard, hoquei sobre gel i patinatge artístic.

Però el futbol va ser el meu primer amor i el meu primer desengany.

Amb nou anys, vaig fer la prova per entrar a l'equip de futbol per a menors de 12 anys. L'equip de la meva escola havia sigut el millor de l'estat, així que estava acostumada a guanyar. Estava segura que entraria a l'equip, però no va ser així. Al principi no m'ho podia creure. Mai no m'havia passat res de semblant. Amb el que jo podia oferir no n'hi havia prou, no em necessitaven. L'entrenador va explicar als meus pares que jo tenia molt de potencial, però que era molt petita. Els meus pares van intentar consolar-me, però res no m'animava. Estava destrossada.

Que com vaig superar-ho? Doncs potser encara no ho he fet, perquè estic parlant del tema amb tu. Però vaig continuar jugant, perquè la veritat és que no tenia cap altra opció. El que diré a continuació sonarà dramàtic, però m'és igual: l'esport sempre ha estat la meva manera de connectar amb el món. És el que em defineix com a persona, així que no pensava llençar la tovallola de cap manera. Per les 100 paraules que has escrit al correu electrònic, crec que tu i jo som iguals en aquest sentit.

Molts jugadors d'elit aprofiten aquests tipus de contratemps per tornar amb més força que mai. Jo crec que aquesta és una tècnica molt bona. A mi m'encanten les històries típiques de venjança esportiva. Una vegada vaig entrenar una nena que acabava d'entrar en una nova categoria i tenia la puntuació més baixa de l'equip. Com a recordatori, va escriure la seva classificació en una pissarra que mirava tots els dies. Es va marcar l'objectiu de demostrar que aquell número no li feia justícia i va acabar sent la jugadora de l'equip que va acumular més minuts jugats, tot i que només estava al primer curs. Així doncs, aquesta tècnica li va funcionar molt bé.

No obstant això, aquí en tens una altra: intenta canviar la teva idea de ser "el millor". Al cap i a la fi, hi ha moltes qualitats que fan que un jugador sigui bo. Òbviament, hi ha aspectes purament físics. D'altra banda, hi ha l'esperit d'equip, l'adhesiu que millora el sentiment de formar part d'un grup. Per acabar, tenim la determinació, és a dir, les ganes d'esforçar-se i millorar contínuament passi el que passi. Aquesta qualitat sempre està al teu abast i és el millor baròmetre per saber com de lluny arribaràs.

Envia un correu electrònic a askthecoach@nike.com amb una pregunta sobre com pots millorar la teva actitud de cara a l'esport o la forma física.