Mà a mà: Jordin Canada i Jrue Holiday

Atletes*

La jugadora i el jugador de bàsquet de Los Angeles (EUA) reflexionen sobre el fet de viure en una bombolla experimental i unir-se al moviment per la justícia social.

Última actualització: 16 de juny de 2021
Com Jordin Canada i Jrue Holiday van lluitar per fer justícia mentre vivien en una bombolla

"Mà a mà" és una sèrie que presenta converses espontànies entre atletes d'elit de Nike.

En plena pandèmia del coronavirus, l'NBA i la WNBA van traslladar els seus jugadors i jugadores a Florida (EUA) el maig del 2020 per viure i jugar a bàsquet en una mena de "bombolla" o zona de quarantena que permetia seguir amb els partits de forma relativament segura i fora del perill de la propagació devastadora de la COVID-19. La majoria van entrar a la bombolla en un moment de molta tensió racial i de protestes per la justícia social als Estats Units. L'escriptor i editor Massaër Ndiaye ha parlat amb el jugador i la jugadora de Los Angeles (EUA): Jrue Holiday, un veterà amb 11 anys de carrera que ara juga als Milwaukee Bucks i que és considerat com un dels millors defenses del món, i Jordin Canada, dels Seattle Storms i una de les noves promeses de la WNBA que recentment ha guanyat el seu segon anell de campionat després de tres temporades complicades. Els dos s'han reunit per recordar la seva vida inusual a la bombolla fa un any, del seu cop de realitat amb la política i de com el temps que han passat lluny de casa els ha ajudat a definir les seves perspectives.

Els dos heu crescut a Los Angeles. Éreu aquí durant les últimes manifestacions? Què us va semblar la reacció de la ciutat durant aquest període?

Jrue: Vaig sentir orgull per la ciutat i per la gent que lluita per les seves idees, per la nostra cultura, per ser negre. No vaig anar a cap de les manifestacions perquè la meva dona estava embarassada i per la situació de pandèmia, però tot el que ha passat em va esgarrifar. Volia sortir als carrers i formar part del moviment. El fet de poder veure com la gent defèn amb valentia allò en què creu és tot un honor. La veritat és que m'hauria encantat unir-me a les manifestacions.

Jordin: Jo vaig participar en una de les manifestacions a Hollywood. Va tenir lloc durant un dels pitjors moments: quan el virus s'estenia per Los Angeles. No va ser fàcil. Volia actuar amb prudència i seguretat, però al mateix temps era tot un orgull veure com tothom mostrava el seu suport per la comunitat negra i pel país. Ara, ens trobem en un moment transcendental i presenciar com tota la gent lluitava per la vida de les persones negres, un aspecte tan essencial per als drets humans, em va emocionar. Moltes persones demanaven el canvi. Estic molt orgullosa d'haver assistit a la meva primera manifestació. Va ser una experiència única.

"Abans, no m'interessaven gaire ni la política ni els moviments socials. No opinava sobre els temes d'actualitat. Després d'aquest any, sento que he de fer alguna cosa al respecte i no quedar-me amb els braços plegats".

Jrue Holiday

Aquest any, els dos vau entrar a la bombolla de l'NBA, tot un experiment que ha demostrat que es pot seguir practicant esport de forma segura durant la pandèmia. Com us en vau assabentar? Quina va ser la vostra primera impressió?

Jrue: Sincerament, tenia dubtes sobre si això funcionaria. Sovint, la gent fa prediccions que no es fan realitat. Per això, considero que és tot un assoliment el fet d'haver pogut estar a la bombolla, que va ser com un confinament total. M'hi sentia segur. Ens feien proves cada dia i també teníem activitats, entre altres coses. Però sobretot, va ser una experiència que havia de viure i en la qual havia de confiar. De vegades, resulta complicat quan tu no tens el control i el deixes en mans d'altres persones. Des del meu punt de vista, l'NBA ho ha fet genial.

Jordin: Ens preocupaven molt les mesures de seguretat, els protocols i les directrius, i si tot plegat funcionaria, tot i que no sabíem què ens esperava.

Com Jordin Canada i Jrue Holiday van lluitar per fer justícia mentre vivien en una bombolla

Com us vau adaptar al fet d'estar completament aïllats del món exterior?

Jrue: Quan vam arribar, jo ja portava 11 anys a la lliga, on sempre he tingut llibertat. Ara bé, el fet d'arribar allí i haver de passar dos mesos aïllats en aquella bombolla va resultar estrany. De totes maneres, teníem un objectiu comú i volíem aconseguir-ho. No volíem engegar-ho tot a rodar, així que ens vam acostumar a aquesta rutina i a la disciplina. Al principi, pensava que seria espantós, però no va ser tan greu.

Jordin: Ens vam haver d'acostumar al fet d'estar a l'estranger i haver d'aïllar-nos les dues primeres dues setmanes. No podíem sortir de les nostres habitacions ni estar amb els companys d'equip, excepte per als entrenaments o les reunions. Tampoc no podíem relacionar-nos amb altres equips. Però quan les coses van començar a canviar, tot va millorar. Al final, es van flexibilitzar una mica les restriccions i ja podíem tenir contacte amb els nostres companys i altres equips.

Ens passàvem la major part del temps a les nostres habitacions, intentant mantenir-nos ocupats. Com has dit, ens van preparar per afrontar aquest tipus de situacions, però el fet d'aïllar-te i no poder rebre visites era molt dur i, de vegades, esgotador psicològicament. Vaig aprendre a ser més forta mentalment, a mantenir la concentració i l'actitud, a recordar-me que era allà només per jugar a bàsquet. La veritat és que també mirava pel·lícules a Netflix a totes hores. Era l'únic que podia fer.

Hi havia alguna particularitat en el nivell de competició i la intensitat del joc dins la bombolla?

Jrue: El nivell de joc era evident. Crec que tots els equips sabien que eren allà per guanyar. La diferència és que quan jugues a casa tens el suport de l'afició local, que t'anima quan més cal o fa que l'equip contrari senti l'amenaça i la força d'aquesta energia. Però allà la pista estava en silenci. Recordo el nostre primer partit, jugàvem contra els Jazz i portàvem 20 punts. El partit estava a punt d'acabar, faltaven dos minuts. Era un partit de dos punts, però no ho semblava. Es notava que no hi havia públic, faltava aquella energia. Aquesta és una de les coses a les quals em vaig haver d'acostumar. Quan jugues davant d'un públic, encara que sigui de l'equip rival, sents que el teu equip és imparable. Trobava a faltar aquesta sensació i, al principi, em va desconcertar una mica.

Jordin: Totalment d'acord. No comptar amb l'afició era difererent. Tot estava molt tranquil. Recordo el nostre primer partit contra Nova York. Algú feia un tir lliure i s'hi respirava un silenci absolut. A l'equip, estàvem acostumades a comptar amb la motivació de l'afició, però allà havia de néixer de nosaltres mateixes. A cada partit, tota l'energia l'havia d'aportar l'equip. A més, el nivell de competició era molt elevat i tampoc teníem l'avantatge de jugar a casa. Tothom podia jugar amb tranquil·litat, semblaven partits improvisats. Va ser d'allò més divertit i molt competitiu. Els equips guanyaven de manera inesperada perquè les aficions no eren allí. M'ho vaig passar molt bé.

Com Jordin Canada i Jrue Holiday van lluitar per fer justícia mentre vivien en una bombolla

"Vols fer tot el que estigui al teu abast per garantir un futur millor a la comunitat negra".

Jordin Canada

Quan es va decidir que les dues lligues es jugarien en bombolles, el bàsquet es va convertir en tot un referent mundial de la justícia social. Què en vau pensar els jugadors? Com vau decidir què havíeu de portar a les samarretes? I si us havíeu d'agenollar o no?

Jordin: Abans de decidir si volíem jugar la temporada que teníem per davant, el més important era comprometre'ns amb la campanya "Say Her Name". El fet d'agenollar-se o no depenia de cada equip. Les Seattle Storm no volíem ser a la pista quan sonés l'himne nacional. Quan sonava, marxàvem als vestuaris i tornàvem a la pista quan començava el partit. Durant tota la temporada, vam parlar sobre com podíem utilitzar les nostres veus per fer que la gent anés a votar. També volíem que el món fos conscient sobre el que estava passant al país mentre lluitàvem per una dona negra víctima de la violència policial.

Jrue: La comunicació entre els equips i els jugadors és essencial. Nosaltres ens vam agenollar com a senyal d'unió. Els dos equips ho vam fer. Volíem estar units en tot allò que fèiem. Algunes persones no van voler agenollar-se, però també ho vam fer per elles. No els hi teníem cap mena de rancor. Al contrari: es tractava d'estar units i, en situacions com aquesta, el motiu per tornar a la pista anava molt més enllà del bàsquet: ho fèiem per totes les persones que havien caigut per culpa d'altres persones. Volíem representar tot allò i que continués el debat. Volíem també que la gent fos conscient que la nostra cultura fa molt per aquest món i seguirà fent-ho.

Jrue, la teva mare, Toya Holiday, que jugava als Arizona State Sun Devils, va ser tota una estrella del bàsquet. La teva dona, Lauren Holiday, que juga a la selecció dels Estats Units, és candidata al Saló de la Fama del futbol. Què has après de les dues per poder aplicar-ho a la bombolla?

Jrue: Sincerament, m'han ensenyat a ser fort. Tal com comentaves abans, les nostres experiències a la bombolla han sigut totalment diferents. Això és el que he après, sobretot de la meva mare, que va formar part de la primera lliga femenina que es va agenollar. Només tenia dues opcions: marxar a l'estranger o trobar una feina com a professora, i es va decantar per la segona. Va haver de prendre decisions complicades i lluitar pel que volia aconseguir. És el mateix cas que el de la meva dona: al futbol, les dones no cobren tant com els homes.

A més a més, la meva dona no ha perdut mai, excepte quan van quedar segones al campionat mundial l'any 2011. Té dues medalles olímpiques d'or i la medalla d'or del campionat mundial femení de l'any 2015. És increïble. Em fa mal veure com les dones no reben el reconeixement que mereixen. No vull això per a les dones de la meva família, com la meva germana, que va jugar amb tu. La gent que diu que el talent i les habilitats de les dones no són iguals que els dels homes les hauria de veure jugar. Primer de tot, les dones jugueu amb molta més intensitat que els homes i les vostres habilitats són increïbles. De veritat, us esforceu molt més que alguns homes que conec i no us queixeu gens ni mica. I la vostra manera de jugar és implacable. Això ho sé per la meva mare i la meva dona. Són pura tenacitat. Sempre han hagut de lluitar i posar a prova els seus límits.

Com Jordin Canada i Jrue Holiday van lluitar per fer justícia mentre vivien en una bombolla

"Sé que manifestar-se ajuda, però volia anar més enllà".

Jrue Holiday

Us interessava la política i l'activisme social abans d'aquest any?

Jordin:Abans, no m'interessaven gaire ni la política ni els moviments socials. No opinava sobre els temes d'actualitat. Després d'aquest any, sento que he de fer alguna cosa al respecte i no quedar-me amb els braços plegats.

Jrue: Ja ho he comentat algunes vegades, però acabes normalitzant la discriminació i creus que quan parles d'això amb algú pensarà que ets dramàtic o que la situació no és tan seriosa. Ser negre pot ser aterridor en qualsevol situació, tant si t'enfrontes a la policia com quan entres a una botiga, per exemple. Has de tenir molt de valor. Ara bé, en aquest moment també em toca pronunciar-me. He de sentir-me còmode amb això perquè no es tracta només de mi, sinó de moltes més persones. Tot això és per aquelles persones que van lluitar abans, per la meva filla de quatre anys i pel meu fill, que és un nadó. Afecta moltes persones.

Jrue, has donat tot el que has guanyat a la bombolla de l'NBA als fons de justícia social que donen suport al moviment Black Lives Matter a Los Angeles, Indianapolis i Nova Orleans. Què et va motivar a l'hora de fer-ho?

Jrue: Sincerament, em va costar entrar en la bombolla. Tota la societat s'estava enfonsant i sentia que no estava fent tot el que estava al meu abast. Però no sabia què fer ni com ajudar. Sé que manifestar-se ajuda, però volia anar més enllà. Estava assegut al llit, amb la meva dona anant d'aquí cap allà. Pensava en què podia fer al respecte i ella va tenir una idea: donar la resta del meu sou a la nostra cultura, a la nostra comunitat. De sobte, en un moment de lucidesa, ho vaig veure molt clar. Era la millor solució perquè, tot i que en parlem sovint, la diferència econòmica entre les persones blanques i negres, així com entre els rics i els pobres, és immensa. He tingut la sort de poder jugar a bàsquet durant molt de temps i guanyar bastants diners. I no me'ls emportaré pas a l'altre món. Hi ha persones que els necessiten i, econòmicament, puc ajudar-les. Si no ho hagués fet, no hauria anat a la bombolla.

Llavors la teva decisió va dependre d'això?

Jrue: Si anava a deixar sola la meva dona embarassada de cinc mesos per passar-ne tres en una bombolla, havia de ser per una bona causa. Va ser com abandonar-los en una illa. La societat s'estava enfonsant i necessitava fer alguna cosa, no només per motivar-me, també per ajudar aquelles persones que més ho necessitaven en aquests moments.

Ara, hi ha molta pressió perquè els joves negres, sobretot els atletes, s'expressin. Creieu que teniu la responsabilitat de parlar sobre qüestions de justícia social?

Jrue: En part, es tracta de compartir les experiències amb els altres i de connectar-hi. I això és increïble. Crec que això és possible principalment gràcies a les xarxes socials. De vegades, estàs tan centrat en la temporada que no t'adones de si un jugador de l'NBA o una jugadora de la WNBA està passant per un mal moment, o per alguna injustícia social o algun problema de salut mental. Tots som humans i tots tenim dificultats. El fet de poder expressar-nos, connectar amb altres persones i veure que tenim els mateixos problemes ens uneix.

Jordin: Veig com la meva generació és conscient de tot el que està passant, que vol lluitar per la justícia social, i m'identifico amb això. També soc humana, tinc sentiments i passo per moments difícils. Així i tot, és increïble veure el suport de la gent cap als atletes. No es tracta només de nosaltres, sinó de les futures generacions. Vols fer tot el que estigui al teu abast per garantir un futur millor a la comunitat negra.

De quina manera penseu que hauria de canviar el bàsquet perquè es reflecteixin millor les creences polítiques dels jugadors i les jugadores o el seu compromís amb la justícia?

Jrue: Sé que a l'NBA i a la WNBA, els jugadors i les jugadores van tenir més control a l'hora de decidir què volen que transmeti la lliga. M'agradaria que es continués amb això. En aquest aspecte, crec que seguirem millorant. Cada vegada és més freqüent que siguin els jugadors qui protagonitzin les lligues i, per a mi, és essencial que la lliga ens ofereixi el seu suport quan defensem les nostres idees.

Jordin: Crec que hem de continuar fent servir la nostra veu i buscant la manera d'oferir a les persones més necessitades els recursos que haurien de tenir normalment. Lluitem per un motiu que va molt més enllà de nosaltres i necessitem el suport de la lliga.

Text: Massaër Ndiaye
Il·lustracions: Richard Chance

Informada: octubre del 2020

Publicat originalment el: 16 de juny de 2021

Històries relacionades

Mà a mà: Napheesa Collier i Sylvia Fowles

Atletes*

Mà a mà: Napheesa Collier i Sylvia Fowles

Com millorar l'agilitat pot prevenir lesions i maximitzar el rendiment

Consells

El secret de la joventut eterna

En bona companyia: com a la pista no hi ha res

Comunitat

La pista de bàsquet: l'autèntica llar

Una entrevista amb Madison Keys i Sloane Stephens

Atletes*

Mà a mà: Sloane Stephens i Madison Keys

Renee Montgomery: quan les jugades es converteixen en moviments

Atletes*

Renee Montgomery: quan les jugades es converteixen en moviments