Aquesta artista multidisciplinària troba la seva identitat a través de l'estil i no té mai por de ser ella mateixa

"Viure una vida que m'apropi als meus somnis tant com sigui possible [és el que m’impulsa]", diu la Lillian Ahenkan, també coneguda dins i fora de les xarxes socials com a @FlexMami. Aquesta artista de 26 anys nascuda a Sydney ja ha assolit molts dels seus somnis, com ara ser presentadora de televisió, discjòquei, autora, podcaster i empresària, entre d'altres. La Lillian és el paradigma fet realitat d’una creativa multidisciplinària.

Tot i tenir diferents plataformes per connectar amb la gent i diferents entorns per vestir-se, l'única opinió que preocupa la Lillian pel que fa al seu estil i identitat és la seva pròpia. "No m'agrada teoritzar massa sobre la creativitat. És una cosa intuïtiva i espontània", diu, referint-se al seu procés estilístic. No obstant això, a l'hora de vestir-se per a possibles feines, la Lillian diu el següent: "He de tenir en compte el meu públic. Quan estic a les xarxes, puc posar-me una samarreta curta per treballar i no passa res. Però probablement no seria adequat si hagués d'entrar a una sala de conferències. Podria fer-ho de totes maneres, o potser no".

L'estil de la Lillian reflecteix la seva personalitat i està lligat a la seva expressió personal i a una individualitat molt marcada. També s'identifica amb les seves arrels ghaneses i plasma una gran passió per combinar colors i estampats destacats. Però no sempre ha estat tan segura d’ella mateixa. Aquí, la Lillian ens parla de la seva trajectòria, des d'enfortir i reivindicar la seva pròpia identitat rendint homenatge a les seves arrels culturals fins a aprendre a ignorar les expectatives que limiten la seva autèntica creativitat i confiança.

No, quan anava a l'institut, tenia un estil scene! Portava roba negra, vermella i de quadres, fins que em vaig adonar que les connotacions dels estils scene o emo no eren per a mi. Era emo per l'estil, però no quant a l'actitud. [Quan visito la família] a Ghana, es dona per fet que haig de portar roba acolorida. El negre només es porta als funerals. Em sentia com si anés en contra del que pensava i que havia interioritzat el racisme sobre vestir-me de colors, perquè em feia sentir diferent i no podia integrar-me. Submergir-me en la cultura [ghanesa], que valora realment l’expressió personal sense tenir en compte el teu estatus socioeconòmic, va ser fonamental per a la meva manera d'entendre els colors i els estampats.

Per descomptat, sobretot m'han ajudat a trobar el look adequat per a cada ocasió. A la meva mare li fascinava la política de respectabilitat. Al principi, vaig pensar que era una cosa cultural. Tot i que la meva mare fa 30 anys que viu a Sydney, no ha assimilat la cultura d'aquí tant com un s'esperaria. Diu que moltes noies joves de Ghana desitjarien tenir l'oportunitat de gaudir de més autonomia i vestir-se com volen. Per tant, la va sorprendre que jo només volgués anar vestida de negre, en lloc de portar coses més divertides com ara arracades, diademes i mocadors.

Vaig portar uniforme durant tot l'institut. Només havia de pensar com vestir-me un dia a la setmana si anava a una festa el dissabte. A una part de mi l'emocionava molt la idea de fer-me adulta i vestir-me com volgués.

Acabar l'institut va suposar un moment d'aprenentatge molt gran per a mi. Em preguntava qui era jo i com volia que em veiessin els altres. Això es va manifestar poc després de complir els vint anys, quan em preocupava que tothom pensés que era mandrosa pel fet d'anar amb texans, samarreta i sabatilles. El moment en què vaig començar a sentir-me bé vestint-me còmodament va ser un gran punt d'inflexió per a mi. M'he adonat que, a les cultures occidentals, vestir-se bé té unes connotacions molt concretes, i això em va semblar una mena de barrera d'entrada. Crec que em fa sentir incòmoda indirectament, però fixar-me en els paral·lelismes em resulta sempre molt interessant.

M'agrada molt jugar amb la meva feminitat. Durant molt de temps, no volia lluir un estil femení perquè això de ser "femenina" té connotacions negatives. Aleshores, un dia vaig decidir que això no m'importava i que m'agradaven els vestits i que em veiessin bonica i bufona. De la mateixa manera, demà podria portar jaqueta i pantalons i sentir-me igual de còmoda. Es tracta de portar el que vull i el que em fa sentir bé.

Amb les meves paraules! Soc una gran defensora dels debats importants. Comparteixo les meves idees i animo els altres a fer el mateix. En els darrers dos anys, també m’he convertit en una persona casolana i aprofito qualsevol moment per fer coses a mà, decorar i invertir en un espai que em faci sentir sensacional. Faig un esforç conscient per aconseguir mobles i peces de decoració que generin algun tipus d'alegria al meu entorn. No m'agrada la idea d'adornar un espai amb el més barat i m'allunyo de les normes. Prioritzo els patrons, els colors, els estampats i la comoditat per aconseguir un espai on tingui ganes d'estar i de viure.

Mai. Puc entendre que hi hagi persones que se sentin així, però sempre m'ha meravellat la idea de ser única i ser jo mateixa (potser perquè tinc la lluna a Aquari), sobretot en entorns on s'espera que tingui una altra actitud. Això, de vegades, no surt bé i fa que les persones tinguin una percepció negativa de la feina que puc fer. És com si pensessin: "Si passes tant de temps preparant-te, segur que no et centres prou en la teva feina". Desafio constantment les idees associades a vestir-se d'una manera determinada. Quan algú em diu que no em vesteixi amb tants colors, sovint em reafirmo i li responc "I per què no?". Si puc triar de forma autònoma ser en un espai determinat, per què no puc ser com soc?