Alguna vegada has sentit tants nervis que t'ha semblat que la gent podia escoltar-te els batecs del cor? Les mans amarades de suor i els genolls tremolosos et dificulten fer el que vols?

Tot això forma part de la pressió que molts nens i nenes senten per estar a l'altura.

Tant si es tracta de córrer una cursa de 100 metres, ballar al concurs de talent de l'escola o fer una presentació davant tota la classe, intentar fer alguna cosa bé pot ser una empenta potent, però també ve acompanyada de pressió. La por de no fer-ho bé pot ser aclaparadora i impedir que els nens ho facin tan bé com volen.

Parlar amb ells entenent-ne les emocions i explicar-los que no passa res per estar nerviós pot ajudar. Els nervis apareixen quan ens importa el que estem fent. Podem aturar els nervis amb una simple tècnica.

Quan sentim nervis, la nostra respiració canvia i fem respiracions més curtes i entretallades, i això activa la reacció de "lluita, fugida o paràlisi".

Per combatre-la, demana al teu nen que se centri en l'expiració: que deixi anar l'aire de manera lenta, prolongada i controlada per recuperar la calma i activar la resposta de repòs i digestió de l'organisme. Quan expiri, el pot ajudar imaginar-se que exhala un fil daurat i que el va allunyant de si a mesura que l'angoixa va desapareixent.

En l'esport, els nens aprenen més de la derrota que de la victòria. Però les lliçons poden ser difícils d'aprendre. La gent sovint identifica l'èxit esportiu amb el mèrit i la felicitat, i els nens reben aquest missatge des de ben petits. De manera que, quan perden, s'ho prenen com si fos la fi del món.

Per transformar aquest sentiment, podem explicar a la canalla que perdre forma part del joc i de la vida.

El joc és una manera ideal per practicar la derrota. En el joc imaginari, els nens troben reptes que han de superar. Per exemple: "Creus que Anglaterra guanyaria en una final imaginària amb Brasil?". En jocs més estructurats, també hi ha sempre guanyadors i perdedors: "Qui serà el primer a travessar la línia de meta?"

En tots aquests casos, els nens i les nenes senten la decepció de perdre ben aviat, però també veuen que la vida continua. El joc es reprèn, la colla encara vol jugar i la família els segueix estimant.

Si, com a pare o mare, t'és difícil afrontar la derrota, el teu nen ho veurà i farà el mateix. Detecta els teus fracassos diaris i reflexiona sobre ells amb el teu nen, tant si no has aconseguit fer alguna cosa a temps com si t'has presentat a la reunió equivocada. Explica'ls què ha passat i com t'has sentit.

De vegades, no concedim a la mainada l'oportunitat d'aprendre de la derrota, i això pot frenar-ne el progrés. Ensenya'ls a esdevenir el seu propi entrenador i a crear lemes que els ajudin a superar les dificultats: "Ho faré tan bé com pugui, i amb això ja en tinc prou", "tinc 0 % de possibilitats de guanyar si no hi participo, i alguna possibilitat si ho faig".

Per allunyar la pressió de guanyar o perdre, és útil recompensar l'esforç en comptes del resultat. D'aquesta manera, la mainada aprendrà que els elogis i la recompensa són pel seu treball i que no depenen de si han guanyat o perdut.

Alguns nens troben els seus interessos de ben petits, d'altres descobreixen allò que els motiva en arribar a l'edat adulta. La seva inspiració pot canviar amb el temps. L'important és crear un espai per descobrir què ens fa sentir bé.

Les activitats organitzades són unidireccionals, tant si es tracta de dansa, de futbol o de natació: sigui quina sigui la que doni felicitat, emoció, tranquil·litat o esperança al nen. Però això no funciona amb tothom: aquí és on el joc esdevé un mitjà d'exploració.

Alguns nens s'embranquen en una afició amb gran passió, i després passen a una altra cosa. D'altres són més graduals i proven moltes activitats a la vegada. Sigui quina sigui la personalitat del teu nen, concedeix-li el temps i l'espai per descobrir diferents
activitats, tant a l'interior com a l'exterior.

El cos reflecteix les emocions i ens indica si la inspiració és real o no. Dibuixa un esborrany del cos amb el teu nen i proposa-li diferents situacions. Per exemple: "Com et sentiries si haguessis de llançar l'últim penal a la final d'una copa important?". Demana-li que assenyali
què sent al dibuix. Probablement sentirà nervis i emocions, amb
el cor a mil i papallones a l'estómac. Mentre mira el seu programa preferit,
pot ser que digui que sent el cos relaxat.

Pregunta-li quines activitats fa, quins interessos té. Com es nota el cos mentre les fa? Probablement, mai s'ho havia plantejat. Si l'ajudes a entrar en sintonia amb el cos, percebrà millor les seves sensacions i si una activitat l'inspira realment.

En l'esport, arriba un moment en què hem de sortir al camp. A la canalla,
els cal molta confiança per afegir-se a un grup, a un equip
o fins i tot a un joc informal al pati. Els pot resultar difícil llançar-s'hi sense
pensar en totes les coses que podrien anar malament. Així doncs, com podem fer-hi front?

Podem explicar-los que tots portem unes ulleres imaginàries en qualsevol moment. Quan estem cansats i nerviosos, mirem el món a través d'unes ulleres tristes, i donem constantment per descomptat que tot anirà malament. L'ensenyament és el següent: poden canviar d'ulleres. Poden posar-se'n unes altres per tenir una perspectiva més optimista.

Si al teu nen li costa unir-se als jocs o emprendre noves activitats, demana-li que es posi unes altres ulleres. Pots demanar-li que les dibuixi i t'expliqui com afectaria el canvi en la seva actitud.

Si actuen com si fossin el tipus de persona que s'apunta a les activitats, a poc a poc començaran a sentir-se així. Si el teu nen actua com si se sentís a gust en unir-se a activitats de grup, amb el temps
començarà a sentir que és capaç de fer-ho. Aquesta empenta a la seva identitat personal l'acompanyarà per sempre.