Procés de disseny de la Lava Loft

Hi ha indrets que no estan fets per a tothom. Les Dolomites no perdonen, però fan una excepció quan portes l'equipament adient.

La Lava Loft ens va guiar com un mapa rebregat. Vam mirar cap amunt i ens vam adonar que dient-ne "muntanya" fèiem curt. Aquella bèstia amb la boca oberta era especial. Després va venir el fred.

Més d'un cop, el fred ens mossegava la cara, però la Lava Loft s'hi tornava. Ens protegia el tors i els braços perquè poguéssim avançar.

Els camins travessaven o resseguien roques grosses com gegants estirats. Avançàvem amb la pressa que ens feia tenir la força del vent, amb les dents serrades i els genolls ben amunt i contra corrent. Suàvem, però no ens n'adonàvem perquè les gotes ens marxaven de la pell molt ràpid gràcies a un teixit fusionat amb partícules d'or que expulsava el vapor com un sospir profund i merescut. Només quedava la sal, que era el rastre gairebé invisible del nostre esforç.

La boira va marxar i va deixar que sortís el sol. Només dúiem 280 grams a la motxilla, les butxaques i també sota la gorra. Ens havien oblidat.

Més tard, al campament, ens vam adonar que l'única cosa que ens havia salvat del desastre era aquesta peça lleugera i porosa feta de plomes invencibles.