Explora en qualsevol condició: Atacama, Xile

Al llarg de la vida, quan es té una peça de roba, unes sabatilles o equipament ACG, s'espera que aquestes paraules expliquin històries que van més enllà de la seva definició literal. Però quantes vegades se les posa a prova en el transcurs d'un sol dia?

Nord de Xile, febrer de 2026. L'alba al desert. Aquell dia ens enfrontàvem a la prova de foc, intentaríem posar-ho tot a prova en una sola jornada.

El sol inundava la vall que s'estenia davant nostre. El petit poble de Río Grande era el punt de partida de l'expedició. Però la claror no escalfava, així que anàvem coberts de capes de cap a peus per fer front al fred glaçat del matí. Amb les nostres primeres passes, semblàvem astronautes a la Lluna.

A mesura que avançàvem pel desert d'alçada, la situació va començar a canviar. Els volcans, imponents i llunyans, ens observaven mentre ens anàvem traient capes i les anàvem ficant a les motxilles, exposant la pell al sol. La terra seca del desert ens convidava a descobrir-la, i així ho vam fer, caminant sobre sorra solta, roques i algun tram de terreny humit.

Després de recórrer uns quants quilòmetres, les muntanyes de la regió d'Antofagasta ens van llançar els seus desafiaments. De sobte, la calor es va fer sufocant i la radiació ultravioleta ens castigava des de dalt sense aturador. A 2.800 metres sobre el nivell del mar, els nostres motors es quedaven sense aire.

Aquest tram tan dur de la ruta ens va recompensar amb una escalada sobre blocs increïble prop de Piedra de la Coca. La gent d'Atacama considera que aquest lloc és sagrat. Ens van acompanyar nombrosos petròglifs espectaculars que representaven escenes de caravanes, animals andins i símbols rituals.

Després d'un breu descans per fer un cafè i un capbussó revitalitzant al Río Salado, ens vam dirigir a la serralada de la Sal per afrontar un últim repte. Com si el vent hagués notat que ens engrescàvem, ens va llançar una tempesta de sorra brutal a sobre, amb vents de 50 km/h mentre ens escarrassàvem a pujar i baixar muntanyes. Va ser una tortura. Els vents huracanats se'ns enduien les gorres i les ulleres de sol. Quina manera de xalar.

Al final del dia, havíem superat la prova amb entusiasme. El sol, que semblava satisfet, ens va regalar un últim somriure abans d'amagar-se rere les salines. No vam poder evitar riure. Quin munt de records havíem acumulat en tan sols 15 hores. I ens havíem enfrontat a infinitat de condicions. Dormiríem plans.