Informe de camp: ACG a Moab
El sol solitari del desert treia el nas per l'horitzó com si fos l'ull vermell i lleganyós d'un déu endormiscat que es desperta per contemplar la seva creació preferida.
Addie Bracey i Caleb Olson. Dues ànimes al mig del no-res, a Utah. Els tècnics de laboratori ens hi havien enviat amb les noves ACG Zegama Trail i una samarreta. El vent salvatge del desert bufava amb força. Radical Air. L'objectiu era cercar la veritat amb les cames adolorides i sense glicogen. Cada batec i passa que fèiem es transmetia a un edifici amb aire condicionat des d'on probablement anaven analitzant tots els nostres moviments.
Informe de camp:
ACG a Moab
El sol solitari del desert treia el nas per l'horitzó com si fos l'ull vermell i lleganyós d'un déu endormiscat que es desperta per contemplar la seva creació preferida.
Addie Bracey i Caleb Olson. Dues ànimes al mig del no-res, a Utah. Els tècnics de laboratori ens hi havien enviat amb les noves ACG Zegama Trail i una samarreta. El vent salvatge del desert bufava amb força. Radical Air. L'objectiu era cercar la veritat amb les cames adolorides i sense glicogen. Cada batec i passa que fèiem es transmetia a un edifici amb aire condicionat des d'on probablement anaven analitzant tots els nostres moviments.
Els antics pilars de pedra que teníem al voltant ens atreien com palaus d'altres mons. Ens semblava que cada espiral, esquerda i pas podia contenir coses mai vistes i totalment desconegudes. Volíem descobrir-les. Ho havíem de fer. L'única manera era moure'ns a tota velocitat, sense por i recorrent el paisatge fins a arribar a l'altre costat.
Aleshores va arribar el moment.
Els queixals de goma de les sabatilles es clavaven a la roca dura i ens donaven equilibri mentre avançàvem pels canyons. Corríem, ens enfilàvem, frenàvem i canviàvem de direcció. L'escuma ZoomX amortia cada salt i evitava que els genolls se'ns fonguessin com el fang que hi havia hagut allà abans que es convertís en roca.
Mentre coronàvem turons i baixàvem cap a conques de roca estratificada, l'aire fresc del desert ens acaronava la pell. Més velocitat, més frescor. Els motors es mantenien estables a altes revolucions. Anàvem bé de refrigerant. Tots els sistemes funcionaven amb normalitat.
Sabíem des del principi que no estàvem sols. Quan no ens vigilaven, mesuraven o analitzaven des del laboratori, ens barrava el pas alguna mena d'intel·ligència amagada als passadissos de gres, que queien a trossos.
Mentre avançàvem pels canyons, no perdíem de vista cap petit racó, esquerda o cova. Allà no hi havia senyals de vida, tret de les nostres. Somrèiem, saltàvem i respiràvem.
Quan vam tornar al cotxe, va ser com sortir del mar i tornar a trepitjar terra ferma. Havíem observat milions i milions d'anys d'evolució en uns instants. El simple fet d'obrir el maleter ens va fer tornar al 2026, a la civilització i al dia a dia.
Al laboratori tenien les dades. Nosaltres ens emportàvem els records. Potser no havíem trobat vida alienígena, però les roques ens transmetien alguna cosa molt misteriosa, antiga i poderosa. Alguna cosa més gran que nosaltres. Alguna cosa que transcendia el running i la humanitat també. No era el nostre món. Era impossible que ens hi moguéssim com a casa.
Ni nosaltres ni ningú.