Pur instint salvatge
Acaben de tocar les dotze de la nit a la part alta de Sierra Nevada, Califòrnia. Es respira un aire càlid, i les parets dels canyons irradien l'escalfor que el sol els ha projectat durant tot el dia. Al camí que passa per sobre d'Auburn hi predomina el silenci, interromput només per l'espetec rítmic de les peülles i les sabatilles de running contra el terra. Mentre aixequen núvols de pols, un cavall i un genet obren un sender entre la malesa, i Andy Gonzales en segueix el rastre en la foscor. No té ni llanterna ni hi ha senyals. Són només ell i el seu instint, que el guia pel camí tortuós d'una cursa que canviarà el destí d'una manera inimaginable.
Pur instint salvatge
Acaben de tocar les dotze de la nit a la part alta de Sierra Nevada, Califòrnia. Es respira un aire càlid, i les parets dels canyons irradien l'escalfor que el sol els ha projectat durant tot el dia. Al camí que passa per sobre d'Auburn hi predomina el silenci, interromput només per l'espetec rítmic de les peülles i les sabatilles de running contra el terra. Mentre aixequen núvols de pols, un cavall i un genet obren un sender entre la malesa, i Andy Gonzales en segueix el rastre en la foscor. No té ni llanterna ni hi ha senyals. Són només ell i el seu instint, que el guia pel camí tortuós d'una cursa que canviarà el destí d'una manera inimaginable.
La cursa en si era un experiment. Un grup de trail runners obsessionats amb la resistència van plantejar-se que, si es podia recórrer aquell terreny tan escarpat a cavall, per què no es podia fer corrent? No hi havia normes establertes, ni sabien quina era la millor manera d'afrontar aquella ruta salvatge, que no comptava amb gens d'infraestructura. La incertesa donava forma a aquella experiència igual que el terreny. L'Andy es va endinsar a l'American Canyon amb poc més que una sobrecamisa de franel·la ampla, una samarreta sense mànigues d'una talla que no era la seva, el folre interior retallat d'uns pantalons curts de running i unes sabatilles Nike Waffle. Aquella nit, en un camí originàriament de cavalls, les sabatilles dissenyades per al running el van empènyer cap endavant.
La cursa en si era un experiment. Un grup de trail runners obsessionats amb la resistència van plantejar-se que, si es podia recórrer aquell terreny tan escarpat a cavall, per què no es podia fer corrent? No hi havia normes establertes, ni sabien quina era la millor manera d'afrontar aquella ruta salvatge, que no comptava amb gens d'infraestructura. La incertesa donava forma a aquella experiència igual que el terreny. L'Andy es va endinsar a l'American Canyon amb poc més que una sobrecamisa de franel·la ampla, una samarreta sense mànigues d'una talla que no era la seva, el folre interior retallat d'uns pantalons curts de running i unes sabatilles Nike Waffle. Aquella nit, en un camí originàriament de cavalls, les sabatilles dissenyades per al running el van empènyer cap endavant.
"Sincerament, ningú de nosaltres sabia què feia", recorda l'Andy.
Però ell era allà, creant un esport que encara no tenia nom, amb unes sabatilles pensades per a l'asfalt. Les Waffle van saber-se adaptar. S'adherien al terreny, gestionaven la calor i, igual que l'Andy, van demostrar que els camins estan pensats per córrer.
Sobre el paper, Andy Gonzales no era ningú. Es tractava d'un marrec de 22 anys de Colfax, Califòrnia, sense experiència en curses ni en recórrer distàncies d'aquella envergadura. Però el seu camí cap a la línia de sortida havia començat feia temps. El que en un primer moment era "alguna cosa a fer" mentre servia a la Marina dels Estats Units a Itàlia va convertir-se en una cerca de superació i, més tard, de grandesa. Quan va tornar a Califòrnia, corria per veure fins on podia arribar.
Un dels seus llocs d'entrenament era l'Stevens Trail, als afores del seu poble. La ruta era senzilla però intensa: calia córrer 6 quilòmetres de baixada pronunciada fins a l'afluent nord del riu American, de vegades creuar-lo nedant i, després, fer una pujada empinada pel South Bank Trail, en direcció a Iowa Hill. La majoria de runners dividien la ruta en etapes o esperaven a les hores en què el sol no picava tant. A l'Andy li era igual la calor. Mai no portava aigua i rara vegada s'aturava al riu. Amb el pas del temps, el canyó el va enfortir.
Un dia, mentre entrenava, es va topar amb un runner que el va convidar a anar a una cursa l'endemà. Es tractava d'una ruta abrupta de 160 quilòmetres, amb més de 5.000 metres de desnivell positiu, i gairebé 7.000 de negatiu. Era una gesta heroica que posava a prova les cames en totes dues direccions.
El primer any que es va celebrar la cursa, va tenir molt poca assistència. Només s'hi van apuntar setze runners, i la taxa d'abandonament va ser tan alta que semblava un senyal d'advertiment. Feia una calor tòrrida. Es va arribar als 42 °C, però dins d'aquells canyons on el sol petava de valent, la sensació era de 48 °C. La cursa se celebrava conjuntament amb la de cavalls, i els runners havien de portar tot el que necessitessin. L'Andy recorda alguns moments surrealistes, com avançar a dures penes a través del fang al costat d'un cavall enorme o veure com l'entorn tan agrest feia que els atletes haguessin d'actuar per pur instint.
Al quilòmetre 80, tretze dels setze runners havien abandonat i, dels tres que quedaven, només un va acabar sota el límit de 24 hores. Aquell runner va ser Andy Gonzales, amb una marca de 22 hores i 57 minuts.
Les sabatilles Nike Waffle que duia en aquella cursa del 1977 no estaven dissenyades per suportar un experiment de resistència de 160 km per la muntanya. Ara bé, van aprovar amb nota. Amb el debut de la sola exterior tipus gofra de Bowerman, els runners podien gaudir d'una transició suau de l'asfalt als camins, cosa que fins llavors no era possible amb els sistemes d'amortiment de l'època. Gràcies a l'obsessió de Bowerman per aconseguir unir tracció i lleugeresa, l'eficiència innata de les Waffle va ajudar l'Andy a superar totes les adversitats que la ruta li va imposar en aquell dia fatídic.
Un any més tard, la cursa de 160 km es va consolidar com a esdeveniment independent. Es va separar de la carrera de cavalls i es va passar al juny. Avui dia encara se celebra i és considerada una de les proves més prestigioses en el món de les ultramaratons. El nombre de participants va augmentar fins als 63, i incloïa cinc dones, i es van afegir punts d'avituallament. El que va començar com un experiment passava a assemblar-se més a un esdeveniment oficial.
L'Andy va tornar a trepitjar la línia de sortida i va guanyar de nou, aquest cop, amb 18 hores i 50 minuts, retallant hores de la seva marca original. La nit abans de la cursa, Shannon Yewell Weil, la geneta a qui Gonzales havia seguit a través de núvols de pols i foscor el 77 i cofundadora de la carrera de resistència, va veure que el patró de gofra de les sabatilles que ell duia estava gairebé desfet, i li va oferir les seves Waffle. L'Andy se les va posar per a la cursa i va triomfar.
Ningú s'esperava que guanyés el primer cop, però la segona victòria va aclarir qualsevol dubte possible. Aquelles Waffle han arribat als nostres dies. La Shannon explica que no són unes simples sabatilles velles destrossades, sinó que "representen una experiència i una unió increïbles". Van ajudar a forjar una amistat per a tota la vida i formen part de la història del running de competició. Aquella complicitat va néixer en la foscor, mentre recorrien junts els últims 60 quilòmetres de la cursa del 77, avançant-se l'un a l'altre.
La història de l'Andy demostra que la capacitat d'assolir un repte neix de l'atleta. No hi ha estudis sobre què fa que algú no tiri la tovallola. No tenim manera de mesurar l'instint. No hi ha gràfiques sobre la predisposició. L'única prova és la línia de meta, l'atleta que troba el camí a la foscor, que decideix que la calor no l'aturarà, que torna l'any següent més veloç que l'anterior.
L'Andy va fer molt més que completar la cursa. Va ser de les primeres persones a descobrir què requereix una prova d'aquestes característiques.
Una ambició salvatge és el que empeny l'atleta a la cursa i, per estar a l'altura d'aquesta decisió, cal innovació: per respondre a les seves necessitats, donar-li suport i fer que pugui repetir el seu somni.
Imatges cedides per The Shannon Weil Collection i Western States Trail Foundation.