story

Em dic Olaolu. La gent em diu Slawn. Tècnicament, soc artista.

No veig cap línia divisòria entre l'art i la cultura urbana. Penso que les dues coses van de bracet. La gent diu que l'art urbà no pot ser considerat art,

i teòricament això no és incorrecte.

Però em sembla estrany dir-ho perquè l'art urbà pot evolucionar cap a art, i l'art com a tal pot evolucionar cap a art urbà.

Vull que la gent es polaritzi davant les meves obres.

Vull que les odiïn o que els encantin profundament.

Si una obra genera reaccions neutres, entra en una zona lliure de riscos.

Així que si la gent entra aquí i diu que és horrible, m'encanta.

I si la gent entra aquí i diu que és increïble, també m'encanta.

Sempre vull cometre errors per aprendre i desenvolupar el meu estil cada cop més.

Nike em va portar a Portland per dissenyar aquestes sabatilles.

Perquè els vaig dir que volia que les sabatilles fossin un llenç.

Perquè, òbviament, pinto sobre tela.

Em van portar una mostra i vaig dibuixar-hi.

I vaig pensar que seria genial fer-ho així.

Així és com vam acabar amb aquesta proposta.

Imagina't agafar un d'aquests llenços, marcar-hi el patró de les sabatilles, tallar-lo i llavors fabricar-les.

Per a mi, un visionari és algú que assumeix riscos i que creu tant en les seves idees i la seva ideologia que no les imposa a la gent, sinó que les transmet.

I si no agrada a la gent, no agrada. I si els encanta, els encanta. Però almenys ho has fet. Això és el que compta.

En el meu cas, no existeixen els "i si". No visc en condicional, em llanço i ja està.

Visionaries

SLAWN AT SAATCHI YATES