Tot el que has de saber sobre el triple salt en atletisme

Segons World Athletics, l'organisme internacional d'atletisme, el triple salt ha estat present en totes les edicions des dels primers jocs olímpics de l'era moderna, el 1896. La modalitat que es disputa actualment (que es compon de primer salt, pas i tercer salt) no es va normalitzar fins al 1908. Fins llavors, el triple salt consistia en dos salts amb caiguda amb el mateix peu i un tercer salt fins al fossat de caiguda.

El triple salt es va incloure com a disciplina femenina en els Jocs Olímpics de 1996.

Els saltadors de triple comencen els intents esprintant pel passadís d'embranzida per agafar velocitat i impuls. La llargada mínima del passadís d'impuls és de 40 metres, segons l'USA Track and Field Rule Book.

Al final del passadís d'impuls hi ha la taula de batuda: una peça rectangular de fusta o d'un altre material rígid enterrada al mateix nivell de la pista. La taula de batuda fa entre 18 i 22 cm de llarg. Quan arriba a la taula de batuda, l'atleta ha d'impulsar-se amb un peu fins al fossat de caiguda. Si el peu amb què s'impulsa supera la posició de la taula, l'intent de salt es considera nul.

En el triple salt, l'embranzida inicial comença amb un peu, que impulsa l'atleta cap al primer dels tres salts.

En el primer salt, l'atleta s'impulsa endavant amb un dels peus. Segons Jacobson, utilitzar un peu o l'altre depèn de les preferències de cada atleta, i tant pot tractar-se de la cama més forta com de la més dèbil.

La part més difícil no és la part del salt, sinó la de la caiguda. El motiu és que, en el triple salt, la caiguda es fa sobre el mateix peu amb què l'atleta s'ha impulsat. Si el saltador de triple utilitza el peu esquerre per impulsar-se, haurà d'aterrar sobre aquest mateix peu per iniciar el segon salt, que es coneix com a "pas".

Després del primer salt, el saltador cau sobre el mateix peu que ha fet servir per a l'impuls inicial (en aquest cas, l'esquerre). En el segon salt, el pas, l'atleta torna a saltar endavant amb la mateixa cama.

La dificultat atlètica de passar del primer salt al pas es troba en la capacitat d'absorbir la força del primer salt i traslladar-la al segon, explica Ferguson.

Al final del pas, el saltador de triple cau amb el peu contrari (el dret, en aquest cas). A continuació, s'impulsa amb el peu dret per realitzar el tercer salt.

En aquest últim salt, l'atleta s'impulsa sobre el peu final al màxim de lluny possible al fossat de caiguda. La distància total de l'intent correspon a la distància que hagi recorregut entre la taula de batuda i el final d'aquest salt.

Segons World Athletics, els atletes tenen normalment sis intents de salt. Tot així, després de tres salts, es poden eliminar els competidors que hagin obtingut les distàncies més curtes. El guanyador és el saltador que aconsegueix la distància més llarga entre tots els intents. En cas d'empat, es té en compte el segon salt més llarg dels atletes empatats per establir el guanyador.

Als Jocs Olímpics de 2020, les millors marques van ser de 15,67 metres en la competició femenina i de 17,98 metres en la competició masculina.

El rècord mundial masculí, establert el 1995, és de 18,29 metres. El rècord mundial femení, establert el 2022, és de 15,74 metres.

Els saltadors de triple, com els de llargada i els d'alçada, necessiten un equipament mínim per competir: unes sabatilles de salt i roba esportiva d'alta qualitat.

Les sabatilles d'atletisme amb claus Nike per a saltadors incorporen claus de metall per oferir adherència a la superfície del passadís d'impuls. Presenten una placa relativament rígida a la part inferior que ofereix una base estable per al moment de l'impuls, però incorporen amortiment a l'entresola per absorbir l'impacte dels salts.

Text: Greg Presto